Puc repetir la frase que s’ha endut el teu record
                                                  ..... Gabriel Ferrater

La forma inerta,
rubrica d’hom
el temps.
En esclatar la mirada
he descobert, tan sols,
la història,
el record.
                       
                          (1977)

Si la malaltia s’apropa
digueu-li no,
encara sóc jove.
Si la malaltia s’acosta
digueu-li no,
mai seré vell...

                          (1977)

El plor per una mort
inesperada, subtil.
Ningú no…
La nafra cancerígena
d’un desdesig total.
L’explosió d’un tret
d’estimació contra l’estimació.

                          (1978)

Volia llançar-se des dels penya-segats
capbussant-se sagnanment en el mar.
Però Neptú no la hi volia en els dominis propis.
Neptú s’estimava aquell cos bru
acollit entre la sorra àuria de la platja.
I de res li servia sa bellesa morta!
                                  
..........................(1978)

La finestra oberta
a la nit.
l’espectre entra
per la porta:  
           és el fàstic!
Ploro.
La música m’endinsa
a la solitud
dels somnis…
i he imaginat
la solitud
besar-me
amb els llavis
de la mort.

                        ..(1978)

La quimera se’ns dóna
en un somni letàrgic.
Fantasma de l’afany
consirós, sense delectança.
(Qui coneix la fita nostra?)
La trendresa letal
descobreix el no-res,
trajectòria de desig
i desplaer.

                        ..(1979)

Arriba l’època simple,
com una planúria trencadissa.
L’espectre terral s’adona
de la nostra fatiga fràgil.
És ara quan l’home dement que sóc somriu
i engega la cantarella :
   « Al cicle de l’espai
      res no s’inicia .
      Comença la follia
      del temps demonial”.
El soliloqui fineix inesperadament.
Després, un silenci angost,
com un temps d’execucions.

                        ..(1979)