MÀRBEL  (Octubre 1977. Cinquena redacció maig 1979)

 

(i)

   La jovenívola presència de Màrbel es va convertir ben aviat en un cau de màgica irradiació. El seu cos adolescent, alt i fornit, ple de vigor i entusiasme, omplia la petita botiga d’una estranya primavera. La prodigiosa primavera de la força i el desig.

 

(ii)a

   En el temps desvagat passejava pel port:
   Sotjar els grans vaixells, les lil·liputinenques embarcacions, els marinencs, l’aigua bruta. Olorar la sempre nova emanació del petroli. Sorprendre la sempre nova sensació rònega de l’espai obert.

(ii)b

   L’admiració de la muntanya agresta, l’aridesa de l’entorn, qualsevol entorn. La importància dels turons, dels paisatges més inèdits pels turistes de la natura. La importància de contemplar amb delicadesa la grisor d’un cel. L’observació minuciosa els estels.

(iii)

   ...i la recerca del somieig el va imbuir en la fantasia més solitària.

(iv)

   En transcórrer el temps, una eclosió anímica menà Màrbel vers aquella fi.

(v)

   L’indret escollit per Màrbel és la cúpula d’una misteriosa balma. L’entrada, unes escales reduïdes, afaiçonada al llarg de molts anys. Màrbel emprèn el descens. Ha començat a lliscar el rsot del cicle infinit.

(vi)

   El període és aconseguir la fita del nucli terral. La fantàstica cúpula... (...el ventre fecund, l’anhel). La mitja taronja acolorida pels àtoms de l’aire. L’oreig visceral...

(vii)

   Uns grillons penjaven de l’espai buit central. –L’Oblit, uns instants, de la mirada clavada en el no-res. Un escarritx va negar l’atmosfera. Com si hagués cercat sempre aquell esclavatge, va empresonar els seus peus.

(viii)

 

   EN ACABAR L’INSÒLIT RICTUS, INICIO LA CONSTRUCCIÓ D’UN MUR. LA LLACOR SÒRDIDA I EL COS EN SERAN L’ARMADURA. EL LÍMIT DE LA DEFINITIVA SEPARACIÓ ENTRE EL SOMNI I LA MATERIALITAT.

(ix)

   La quimera dels records és inexhaurible en l’agonia...

(x)

   Màrbel, en l’absolut del silenci, havia d’esperar la pertorbadora fatiga del somni.