Si voleu deixar la vostra dedicatòria per en Cesc envieu-la a l'adreça següent:

cescaldea@cescaldea.com

En breu la veureu publicada en aquesta pàgina.

Una companya d’EGB del col·legi Samuntada m’ha donat a conèixer aquesta web.

Val a dir que quan m’ha parlat d’en Cesc fàcilment m’han arribat records a la ment d’aquell professor que de forma clara, apassionada i sincera ens va fer, encara que fos per un any, estimar l’assignatura de Llengua Catalana.

Certament va estar poc temps a la nostra escola però no exagero si dic que ens va marcar molt més que altres professors que vàrem tenir durant molts anys.

Gràcies per fer-me recordar aquells moments.

23/04/08

Carmen González

En record de CESC ALDEA

L’estiu de 1982 se’n va anar el Cesc, el mestre, el company, el poeta.

Se’n va anar massa aviat, però ens va deixar els seus poemes, el seu record.

La seva vida estarà  lligada per sempre a la història d’aquesta escola: CEIP Josep Ventalló i Vintró.

El teu somriure és el RECORD- sempre present- d’una mirada blava, serena, amable, dolça i a vegades trista...

Et vaig conèixer quan vaig arribar a Catalunya- com feien en aquell temps molts mestres- d’un lloc llunyà, d’una altra cultura, d’una altra llengua..

Et recordo cada dia a la porta de l’escola tot esperant obrir les portes amb aquell “mono” blau o una jaqueta blava . Per què serà que sempre et recordo en blau?  Eres la cara amable i guapa d’aquesta escola plena de gent jove, entusiasta, amb empenta. Treballàvem amb tant de esforç com d’alegria.

Al finalitzar els claustres apuntàvem a la pissarra qui aniria aquell divendres a la Paloma.

Érem tants, 47!  que no cabíem a la sala de professors, estàvem allí fent pinya com en un castell. Això si, teníem interminables discussions pedagògiques, baralles dialèctiques, però tot es quedava allà -com fan els bons jugadors que acaben la lluita quan  finalitza el partit- .

Després a La Paloma, -“ Camarera”, “Viaja con nosotros”- amb Juan Ramón  i la Montse Claveria  al capdavant- “ JÓVENES , éramos tan jóvenes “

Lluitàvem per una nova escola pel barri i , qui ho diria!, portaria el teu nom.

Una escola en forma de vaixell que porta el teu nom com a bandera.

Demanar el teu nom per l’Escola va ser el sentit homenatge d’uns companys, companyes consternats per la teva mort, cap altre nom seria possible per a ella.

Han passat els anys i les coses ja no són com abans.

Alguns se n'han anat, massa  aviat com tu, a aquest lloc tan misteriós- Juan Ramón, Sefa, Angel Ezquerra.

Altres com la Montse Clavería, el Joan Marsal i la Mercedes, gaudeixen ja d’una plàcida jubilació.

N'hi ha com el Joan Forner, el Pep Pintó, el Jesús Viñas, el Manel Pérez o la Marisa Leciñena que ocupen càrrecs en l’administració d’educació.

També els que continuen el mateix camí però en altres escoles- la Carmen García, la Rosa Castaño, l'Imma Amorós, el José Manuel Fuentes, la Isabel Robles, la Maria Puig, l'Àngel Claramonte.

D’altres no sabem que n'ha estat...

I aquí, a la mateixa escola, com vigies d’un temps, només quedem el José Luis i “las Cármenes”omplint la vida de records.

L’ofici de mestre ha canviat molt. L’han omplert de burocràcia i ara hem de dedicar més temps a omplir papers que a conèixer als nens i nenes, a gaudir amb ells i per ells.

Només una cosa continua intacta: la porta en la que esperem cada mati per obrir, els infants que entren amb il·lusió per començar un nou dia, alguns dels quals són fills o filles d’aquells que tu vas ensenyar i encara et recorden.

Molts dies encara et veig allà. I en els teus poemes.

Perquè com va escriure Ciceró “la vida dels que han mort està en el record dels vius”.

I tu vius al nostre RECORD.

Quan un vaixell se’n va
no desapareix per sempre
només es perd darrera l’horitzó

07/04/08

José Manuel Fuentes

Hola: sóc José Manuel i en el curs ’80-’81 vaig treballar amb en Cesc al CEIP Josep Ventalló de Terrassa. Quan vaig veure la pàgina em vaig emocionar. A petició d’alguns companys del Ventalló que el varen conèixer, i per desig propi, he escrit aquesta petita crònica com a homenatge i en el seu record.

CESC ALDEA EN EL RECORD I EN EL COR

A en Cesc Aldea el vaig conèixer en el curs 1980-81 quan treballava a l’Escola Josep Ventalló com a mestre de català. Jo acabava d’arribar al centre i vaig tardar un temps en aclimatar-me. L’escola era immensa i hi havia quatre o cinc aules plenes de nens, repartits per tot el barri pel que resultava difícil conèixer a tots els mestres que hi havia al centre.

En aquells temps a l’escola hi havia un bon ambient entre el mestres i els divendres solíem anar a ballar. Ens reuníem en algun punt de Barcelona: la primera vegada va ser al vell Zurich de Plaça Catalunya. Allà vaig trobar la Montserrat, qui mesos després seria la meva esposa, i ella va ser qui me’l va presentar. En fer-ho crec recordar que va dir que també era poeta, referint-se a en Cesc. Suposo que era una bonica forma de presentar-me’l ja que jo també escrivia poesia. La primera vegada que vaig sortir amb el grup vàrem anar a ballar a una sala que no sé si ha desaparegut anomenada La Seca, prop del mercat del Born. Recordo que vàrem passar la major part de la nit  parlant de poesia i de poetes mentre la gent ballava i es divertia. Va ser la nostra primera trobada literària, si es pot dir així, i va sorgir una amistat i una admiració mútua, acompanyada d’una complicitat sustentada en la poesia.

A la sortida de la sala recordo que vàrem haver de córrer per que alguns veïns van començar a llençar-nos aigua amb lleixiu. Era la seva manera de protestar pel soroll i l’algaravia que s’havia format.

A partir d’aquella primera trobada vàrem tornar a parlar moltes vegades més. Aviat vam intercanviar-nos poemes. Ell va deixar-me la seva obra publicada a la revista literària Mirall de Glaç i en llegir-la recordo que em va semblar la poesia d’una persona trista i turmentada, cosa que no era en realitat. Em va impactar la referència angoixosa que sovint feia de la mort i la seva relació amb el mar com el lloc on neixen i s’esvaeixen els somnis.

Jo tenia cert pudor en deixar-li les meves obres, ja que eren més intimistes i senzilles, però finalment les hi vaig passar i així va ser com vàrem compartir la nostra afició per la poesia tot aquell curs 1980-81, un curs ple de feina, alegria, festes, poesia, companyonia i amistat.

Quan vàrem tornar de vacances i vam saber que se n’havia anat a una escola de Sabadell el trobàrem a faltar. A mi personalment em va quedar un gran buit, no sols pel company, sinó també pel poeta.

Anys després de la seva tràgica mort, la meva dona, la Montserrat, i jo vàrem fer un viatge pel sud de Portugal i ens vam apropar a la bonica població de Sagres. Volíem donar-li el darrer adéu a l’amic i company que en Cesc havia estat per nosaltres. Durant una bona estona ens vam quedar en silenci mirant el port i les barques de pesca ancorades. Embargats per l’emoció les llàgrimes van humitejar els nostres ulls...

27/01/08

Adela Bas Martí

Vàrem conèixer en Cesc Aldea a mitjans dels anys setanta. Ell era molt jove i nosaltres ja érem tots pares i mares de família. No va ser doncs una relació d'amics de joventut. Concretament, amb la meva germana Teresa i el meu cunyat Josep Planelles, assistíem a les classes de Català nocturnes, que impartia a l'Escola Social del Sr. Artigues.

No parlaré pas de la seva obra poètica i literària, en primer lloc perquè ja ho han fet d'altres persones molt més qualificades i enteses. I en segon lloc perquè jo puc dir el que m'agrada o no de la seva obra, com em passa amb molts quadres de pintura. M'agraden o no, però no sé definir el perquè. Dins la meva ignorància pot ser que prefereixi un quadre sense valor pels experts, i passi per alt una gran obra. Per tant no m'embolicaré.

Per a mi, la poesia d'en Cesc és molt trista, em commou, m'oprimeix, em torba però m'emociona i m'arriba al cor. Trobo que per ser un jove de la seva edat, és molt seriosa i preocupada sempre per la mort, com si ja d'alguna manera pressentís el seu destí. En canvi quan nosaltres el tractàvem a la classe, era un xicot summament alegre, molt segur de si mateix, i amb moltes ganes d'ensenyar i voler fer-nos entenedores totes les virtuts de la nostra llengua.

Tenia fusta de mestre, cosa que avui dia manca bastant. Posseïa la gran qualitat de saber comunicar-se amb la gent gran. Es posava al teu nivell i s'esforçava tan per fer-nos entendre tots els entrellats de pronoms, adverbis, complements directes, etc,etc., que les hores ens passaven volant.

Aquesta gran vocació, d'aquesta dedicació tan plena als seus alumnes et feia estimar encara més la nostra llengua. Nosaltres esperàvem amb ànsia tota la setmana per tornar a classe. Mai no veia l'hora de plegar, i érem sempre nosaltres els qui marxàvem primer, perquè ens havíem de llevar d'hora. Crec que aquesta vessant de l'ensenyament, que nosaltres més coneixíem d'en Cesc, l'hauria fet arribar molt lluny...

Però la vida és com és i se'n va anar com ell ja pressentia, envoltat per les ones del mar que tant estimava.

14/12/07

Tere Verdaguer 

Jo no vaig tenir la sort de conèixer en Cesc personalment, malgrat que m’hauria agradat molt però, a través de la seva germana Pilar (gran persona), he pogut anar coneixent aquest gran poeta. És una llàstima haver perdut un poeta com ell, qui amb la seva joventut ja ens va deixar una gran herència: llegir els seus poemes m’esgarrifa per la seva gran capacitat. La primera vegada que vaig llegir-los ja em van impressionar moltíssim i cada vegada que els repasso m’agraden més.

Pilar: jo et volia fer un regal de Nadal i penso que escriure sobre el teu estimat germà és el millor regal que podia fer-te, perque sé amb la il·lusió que has fet aquesta pàgina. Realment heu fet una gran tasca tu i la Montse; hi heu posat molt esforç, amor i hores. Dius que no has fet res, però s’ha fet gràcies a les teves ganes de fer-ho i amb el que tu li has aportat a ella. Amb tot això doneu a conèixer el treball extraordinari d'en Cesc i molta gent no podria arribar-hi mai si no fos per això. Han estat mesos de buscar i provar i, finalment, ha sortit el que tu volies: UN HOMENATGE A EN CESC. S'ho mereixia !!!!

30/10/07

Josep Sanllehí

M’ha agradat molt llegir aquestes pàgines dedicades al Cesc Aldea. He evocat amb nostàlgia moments d’una joventut que cada cop queda més llunyana i he rescatat de l’oblit alguns records del Cesc, però, sobretot, m’ha sorprès increïblement la bellesa i la força poètica dels seus escrits, la major part dels quals desconeixia.

No sé ben bé quan vaig conèixer el Cesc. Suposo que deuria ser als Amics de les Arts o a l’entorn de la Plaça Vella, llocs on, en aquella època -parlo potser de mitjans dels anys 70- alguns hi passàvem moltes hores. Potser el vaig conèixer perquè era amic dels meus amics. Penso sobretot en el Jordi Fernàndez o el Joan Sellarès. Tanmateix, no és estrany que em confongui i que estigui parlant d’alguns anys després. No crec que la fidelitat sigui gaire important en aquest aspecte.

Amb el Cesc, no érem ben bé amics. No sabria com dir-ho, però hi ha persones amb les quals et relaciones, hi sintonitzes bé i, fins i tot, hi sents un afecte especial, però no diries que són amigues teves. Suposo que el Cesc és un d’aquests casos. D’ell en conservo les imatges persistents del seu rostre, de somriure ampli i sincer, que mostra una dent -em sembla- un xic escantonada i  del seu capteniment senzill i jovial, movent els braços amb desmanec. I quan hi penso, no sé perquè, el recordo amb un jersei, color cru, d’estil irlandès i llargues mànigues.

No ho he dit abans, però és obvi que amb el Cesc compartíem edat i, per això, època. Potser per aquesta raó teníem, i compartíem també, inquietuds. Recordo haver iniciat, paral·lelament a tantes altres coses, unes tertúlies o trobades on exploràvem formes de compartir el coneixement. Parlàvem d’història, de filosofia, de literatura, de ciència i, segurament, de política. Quan dic que exploràvem formes de compartir el coneixement vull dir que el poc que sabíem ho volíem explicar i que ens ho expliquessin. Volíem aprendre, i ho volíem fer plegats. Érem una colla, no pas nombrosa, i el Cesc hi venia sovint. Més aviat callava. Escoltava molt i preguntava. Tot semblava meravellar-lo, com una criatura descobrint móns fins llavors ignorats. En una d’aquestes trobades jo vaig comentar que havia llegit sobre uns tallers de creació literària en què, de forma col·lectiva, els participants aprenien l’ofici d’escriptor. Ell s’hi mostrà molt interessat i me’n parlà més d’un cop. Potser la darrera vegada que el vaig veure em preguntà com hi podria contactar. No sé si vaig a arribar a orientar-lo. De tot això en fa vint-i-cinc anys, però encara en conservo el record. Al seu costat, ara, afegiré petits bocins del món poètic que ell creà. Gràcies per aquest regal.